Presentació PDF Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Josep Conill Ripollès   
dimarts, 31 d'agost de 2010 17:05

 

 

Vaig nàixer a Castelló de la Plana el 24 d’abril del 1961. Sóc llicenciat en Filologia i treballo com a professor de batxillerat a l’IES «Vicent Castell Domènech» de Castelló de la Plana. Durant el curs 2005-2006 vaig exercir com a professor associat de la Universitat Jaume I i promotor del CRID (Cercle de Recerca Interdisciplinar del Discurs). També formo part, en qualitat de membre, de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) i de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS).

Durant l’adolescència vaig escriure poesia, algunes mostres de la qual veieren la llum en diverses revistes literàries, com ara Llombriu, Burisana, Suplemento literario del Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura o La Rella. La meva (escassa) producció es troba representada a les antologies Brossa Nova: Poetes valencians dels 80 (València: Universitat de València, 1981) i La lletra ferida (Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, 2010). Després de prop de dues dècades d’abandó de tota activitat literària, en 2002 vaig publicar el recull de poemes Despossessió (Lleida: Pagès editors), amb el qual havia obtingut el Premi Les Talúries de poesia d’aquell any.


 

Un breu judici sobre la meva activitat poètica es pot llegir al llibre de Lluís Meseguer Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat (Castelló de la Plana: Universitat Jaume I & Diputació de Castelló, 2003, p. 381-382).

En març del 2011 ha vist la llum La nit en blanc (València: Editorial Denes), el meu segon llibre de poemes, guardonat amb el XXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà . Es tracta d'un recull unitari dedicat a la reflexió sobre els límits del llenguatge poètic i la naturalesa de la creació literària, que es configura, d'acord amb el que hi assenyalo al "Post scriptum", com una mena de teologia negativa de la paraula en un món on aquesta ha perdut el seu valor a mans de la barbàrie mediàticament trivialitzada. L'obra ha estat objecte de dues ressenyes de Manel Rodríguez-Castelló i Guillem Calaforra (amb comentaris addicionals de Francisco López Martín). Al seu torn, aquesta última ressenya ha suscitat l'escriptura d'un "Segon post scriptum", on s'aclareixen alguns aspectes ulteriors del text.



 

La meva altra dedicació principal ha estat la sociologia del llenguatge. Entre els anys 1993 i 2001 vaig formar part del Seminari de Sociologia de València, dirigit per Lluís V. Aracil, del qual vaig ser un dels membres més actius. A més a més, he publicat articles sobre aquesta matèria a Estudis de Llengua i Literatura Catalanes i a diferents revistes, com Llengua i ús, Treballs de Sociolingüística Catalana, Noves SL, Caplletra, Ribalta, Boletim da Academia Galega da Língua Portuguesa o l’argentina Estudios Catalanes. Al llarg dels darrers anys he estat també col·laborador assidu dels llibres que anualment edita a Castelló de la Plana l’Associació Cultural Colla Rebombori, amb textos poètics i treballs de crítica cultural, sovint escrits amb Anna Salomé.

En novembre del 2003, convidat per l’Associação de Amizade Galiza-Portugal i per Xavier Vilhar, professor de l’assignatura de Políticas Linguísticas, vaig impartir a la Faculdade de Ciências Políticas e Sociais de la Universitat de Santiago de Compostel·la el seminari titulat «Senso comum e comunidade de sentido: Rumo a um tratamento libertário da complexidade sociolinguística» . Posteriorment, durant el curs 2008-2009, vaig ser assessor del grup de treball sobre Llengua i Joves, promogut per Joan Badia i Pujol (Director General d'Innovació) i Albert Branchadell (Universitat Autònoma de Barcelona) al si del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, sota la presidència del Conselller Ernest Maragall i Mira.


 

Junt amb el sociolingüista gallec Ângelo Cristóvão, he estat coeditor del llibre de Lluís V. Aracil Do Latim às Linguas Nacionais: Introdução à História Social das Linguas Europeias (Santiago de Compostel·la: Associação de Amizade Galiza-Portugal, 2004), per al qual vaig escriure un llarg apèndix (p. 141 -215), integrat per l’assaig «Dizer o sentido: Una aproximação à sociologia de Lluís V. Aracil», a més d’una completa bibliografia general d'aquest pioner català de la sociolingüística.


 

En abril del 2005 em va ser concedit el Premi de Sociolingüística, corresponent al LXXIV Cartell de premis i de borses d’estudi de l’Institut d’Estudis Catalans, pel treball, posteriorment publicat, Del conflicte lingüístic a l’autogestió. Materials per a una sociolingüística de la complexitat (Barcelona: IEC, 2007). El jurat hi va justificar la concessió del guardó en virtut de «la seva capacitat de construir models teòrics, per l'amplitud de la seva perspectiva metodològica i per l'aplicació empírica de les seves propostes». Aquest llibre ha obtingut, així mateix, ex aequo amb La tribu valenciana de Miquel Àngel Pradilla, la Lupa d’Or corresponent a l’edició del 2009, que la Societat Catalana de Sociolingüística atorga al millor llibre sobre la disciplina aparegut al llarg del curs precedent. En novembre del 2007 em fou concedit el 24è Premi d’Assaig Josep Vallverdú (Lleida), pel recull d’aforismes Submarins de butxaca (2008), publicat per Pagès editors. Tots dos llibres van ser presentats a  l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) deValència el 26 de maig del 2008, en un acte que va comptar amb la participació de Guillem Calaforra i Ernest Querol (àudio de la presentació).



El 2012 amb Raquel Casesnoves, Eva Codó i Joan Pujolar, he treballat en l'elaboració del volum Sociolingüística, coordinat per Maite Puigdevall i publicat en línia per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). La meva aportació hi consisteix en el Mòdul didàctic 2, dedicat a «La sociologia del llenguatge» (71 p.).

En la tardor del 2012 ha aparegut el meu llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català, à carrec de l'editorial barcelonina El Tangram. L'obra, encapçalada per un generós pròleg d'Ernest Querol, constitueix una ambiciosa i original anàlisi sociològica dels recursos i les estratègies adreçats a convertir el català en una qüestió d'Estat. Assumpte de gran rellevància social als Països Catalans, la política lingüística és simultàniament una disciplina acadèmica i una pràctica governamental. Alguns dels seus correlats locals, com ara la immersió lingüística a l’ensenyament, constitueixen una arma llancívola contra els governs catalanistes i alhora un motiu d’orgull invocat per aquests. Això no obstant, els estudis sobre la matèria mostren sovint una paràlisi inquietant, fruit de dogmatismes militants. Entre Calimero i Superman és un text heterodox, una glopada d’aire fresc, una tercera via que es manté a distància tant del victimisme de Calimero com del triomfalisme de Superman, és a dir, tant del lament que es tortura amb la visió d’una llengua catalana certament minoritzada, però més impotent del què és en realitat, com de certs cofoismes espuris que qualifiquen de modèliques les polítiques de normalització del Principat. Al llibre s’analitza la “normalitat” que representa ser una llengua minoritzada en un món on un grapat de llengües hegemòniques han empés a la minorització la resta d'idiomes del planeta. Dins aquest context, es critiquen les actuals polítiques lingüístiques del Principat i les ideologies que envolten sempre tota política lingüística (sense perdre de vista el marc dels Països Catalans), desmantellant els tòpics estantissos que entorpeixen una visió més pragmàtica del problema i proposant mesures oportunes per tal d’estendre l’ús del català, tant en aquesta com en una eventual Catalunya independent. Es tracta d'un text desvinculat dels programes dels principals partits, que se’n manté a una sana distància crítica, tot treballant en la profunditat teòrica que seria desitjable en la major part dels documents sobre aquesta temàtica tan delicada. Tal com acostuma a ser habitual en els meus treballs, s'hi recorre a perspectives i metodologies molt diverses, des de l'analogia amb les anàlisis de Dieter Senghaas sobre la història del desenvolupament a la morfologia luhmanniana dels sistemes socials, passant per les aportacions d'autors tan diversos com Peter Sloterdijk, Raymond Boudon, Lluís Aracil, Gregory Bateson, Manuel Castells, Ernesto Laclau, etc. Tot plegat configura una reflexió allunyada del discurs usual sobre la viabilitat del català, que en un context menys encarcarat que el nostre seria, sense cap mena de dubte, objecte de discussió i polèmica. En vaig parlar breument durant una entrevista a Ràdio Nacional d'Andorra de dimarts 11 de desembre del 2012. El passat divendres 8 de febrer el llibre va ser objecte d'una presentació a la Llibreria Babel de Castelló, en un acte que va comptar amb la participació de Jordi Tàrrega Sangüesa i Ernest Querol, una ressenya del qual, a càrrec de Guillem Calaforra, es pot llegir al blog "Ronda de Cerveses al Patio Virtual". A tall de curiositat el lector amb ganes de riure (o de plorar) pot llegir l'estupidesa analfabeta amb què el diari castellonenc Mediterráneo anunciava l'acte. Posteriorment, l'obra ha estat objecte de l'article "Per una política lingüística més participativa", una extensa ressenya de Maria Lladós apareguda al núm. 58 de la revista Lletres (abril-maig 2013), així com d'un comentari d'Enric Iborra ("Pensar contra els límits: un assaig de Josep J. Conill sobre la dinamització del català") publicat al seu blog La serp blanca (24-IV-2013).


 

En paral·lel a les activitats anteriors, em dedico també a la crítica cultural i literària, tal com es pot demostra la meva participació en els blogs Ronda de Cerveses al Patio Virtual, LEC (lectures en comú) i La serp blanca, així com la mera lectura d'alguns dels treballs inclosos en aquesta pàgina web, en especial els dedicats a l'anàlisi del castellonerisme i de la poesia valenciana del primer terç del segle XX. La darerra mostra d'aquesta dedicació ha estat l'edició a càrrec de l'Ajuntament de Castelló del primer volum de l'Obra valenciana completa de Maximià Alloza, precedida d'un extens estudi preliminar, titulat "Un dandi entre llauradors". El castellonenc Maximià Alloza Vidal (Castelló de la Plana, 1885-1945) és un dels principals (i alhora més desconeguts) impulsors de la modernització de les lletres valencianes, esdevinguda a començaments del segle XX. Connectat des dels temps d’estudiant universitari amb els cercles modernistes valencians, el retorn a la seua ciutat d’origen, on va exercir la professió de metge, va provocar que la seua obra veiés la llum de manera dispersa en revistes d’abast local com Arte y letras i la Revista de Castellón. El 1914 publicava el seu únic llibre, Ioesa, un ambiciós poema narratiu de temàtica bucòlica i amb un fort contingut eròtic i decadentista, la recepció hostil del qual per bona part de la crítica va determinar el seu abandó de la literatura, dedicació que va substituir per la pintura. El 1932 va ser un dels signants de les Normes de Castelló.

Aquest primer volum de l’obra completa en valencià d’Alloza arreplega la part mai no editada en format de llibre de la seva producció, constituïda per un parell de reculls poètics (Composicions i Rimes i sonets), el projecte d’un innovador drama inconclús (Ensaig de comèdia) i el text d’una interessant conferència al voltant del treball i l’oci (Lo vital i lo superflu). En un segon volum, que veurà la llum pròximament, es preveu la reedició de Ioesa, la seva obra culminant, acarada amb la lliçó del manuscrit original, que en ocasions rectifica o fins i tot millora el text publicat en el seu dia. La conclusió del projecte permetrà no sols donar a conèixer l’obra d’un autor castellonenc injustament oblidat, sinó disposar per primera vegada de manera coherent de l’aportació d’un dels escriptors cabdals del Modernisme valencià. Una primera ressenya del llibre, a càrrec de Josep Palomero, ha aparegut ja al diari castellonenc Mediterráneo (diumenge 6 de gener del 2013, p. 10), i Josep M. San Abdon m'entrevistava fa poc sobre la figura de l'autor a la revista digital 3X4.info. Posteriorment, l'obra ha merescut també una altra ressenya de Vicent Baydal.

 


 

Posteriorment, en desembre del 2014, aprofitant l'avinentesa del centenari de la primer edició de l'obra, ha vist la llum el segon volum de l'Obra valenciana completa de Maximià Alloza, dedicat, precisament a Ioesa. El llibre ha estat objecte d'una interessant recensió d'Enric Sòria, titulada "Rareses de fa 100 anys". Enric Sòria s'ha ocupat també de la meva trajectòria a l'article "Heterodoxos valencians" (El País "Quadern", 19-II-2013).

En novembre del 2016 he publicat un altre llibre d'aforismes, Sic transit gloria, mindundi a càrrec de l'editorial In Púribus Llibres. De moment, l'obra ha estat rebuda amb el comentari encomiàstic de Màrius Serra a La Vanguardia ("Josep Conill", 19-XII-2015).


 

▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫▫

 

Quan contemplo retrospectivament la meva trajectòria em sembla prou clar que és la d'algú que es dedica a la literatura i la recerca de manera independent, això és, des de fora de les institucions, circumstància que convida tot sovint a reflexionar de la manera més precisa possible sobre els obstacles amb què topa aquell que exerceix pel seu compte i risc la vocació del pensament.

Tals obstacles, en la meua opinió, es relacionen bàsicament amb un parell de qüestions. D'una banda, amb l’existència d’una jerarquia institucional rígida, que es reforça com més va més, entre l'ensenyament universitari (superior) i l'ensenyament no universitari (inferior), definits de manera dicotòmica, d’acord amb la qual el segon no sols apareix subordinat al primer sinó que només admet una caracterització negativa, per oposició a aquell. En termes platònics, diríem que els ensenyaments inferiors se’ls concep —cosa que equival a començar la casa per la teulada— com el producte de la projecció de les idees clares i distintes pro cedents de la recerca universitària contra els murs de la caverna on resideix l’estultícia massificada. D'aquesta situació, no sols se'n deriven diferències òbvies de prestigi, sinó allò que resulta molt més decisiu: un monopoli del metallenguatge. A aquells que treballem al marge de la institució universitària, siguem o no ensenyants, se’ns tolera mal que bé el desenvolupament d’una certa activitat científica subsidiària o de baix nivell, com ara el treball de camp, la presentació de tesis doctorals o la pràctica de l’escriptura creativa —sovint també de baix nivell, en forma de literatura destinada a l’escola—, però se sobreentén que la reflexió teòrica d'envergadura, el discurs crític, són eines situades fora del nostre abast. De l'altra, cal no oblidar tampoc la dificultat afegida de salvar l’abisme obert entre l’especialització dispersiva (Comte) del món acadèmic universitari i el poti-poti cultural simplificat que reprodueixen els nivells inferiors d’ensenyament.


 

Aquests entrebancs potser resulten insalvables en relació amb la major part de les ciències anomenades «dures», així com en alguns àmbits de les ciències humanes o socials, com ara l’economia o la gramàtica generativa, però en d’altres camps, amb uns graus de formalització i institucionalització més precaris, entre els quals figura la sociologia del llenguatge, és possible encara, tal com sostinc amb l'exemple, dur a terme una recerca pionera des de fora de la universitat —més encara si tenim en compte que la universitat tampoc no sembla saber ben bé que fer-ne. L’objectiu d’aquesta recerca no pot consistir, és clar, en la reproducció dels continguts i les maneres de l'activitat universitària, ja que en aquest cas esdevindria redundant o supèrflua. En alguna ocasió, he identificat el meu plantejament amb el que Foucault anomenava la insurrecció dels sabers sotmesos, concebuts com les disciplines relacionades amb aquelles parcel·les de la realitat històricament absorbides o desqualificades per discursos que s’arroguen la prerrogativa —pròpia de qui es troba instal·lat en el poder— de definir unilateralment els criteris de validesa i/o cientificitat. En qualsevol cas, resulta indubtable que l’empresa es caracteritza per unes condicions de possibilitat específiques, que la diferencien del saber produït en el marc de la institució universitària, en la mesura en què la relació entre coneixement i interès no hi és tampoc la mateixa.

Dit això, he d'afegir que no em veig capaç d'explicar el sentit cabal de la meva recerca en matèria de sociologia del llenguatge sense relacionar-la amb la meva producció literària —dins la qual figuren també obres de diversa adscripció genèrica com ara poemes o aforismes—, enteses com a p art d’un projecte de major abast que m’agrada situar sota el signe emprenedor de l’humanisme vulgar, en termes de defensa i il·lustració de la llengua. Però no tant d’una llengua despersonalitzada i reïficada, com la que acostuma a exalçar, amb retòrica banalment militant, un cert catalanisme, sinó com un servei responsable adreçat a la conservació i el perfeccionament de la principal eina de comunicació d’una comunitat humana que és també la meva, en tant que aquesta eina, sotmesa a unes condicions d’existència precàries, especialment al País Valencià, constitueix el meu instrument de treball.

 


No estic parlant, doncs, d’una activitat susceptible de ser descrita en termes de dedicació laboral ni de hobby, sinó de vocació en el sentit més intens (i extens) de la paraula, al servei de la qual es posen tot sovint les altres activitats professionals. Recordo haver sentit contar a Lluís Aracil una anècdota de Kepler, segons la qual aquest astrònom afirmava que, al llarg de la seva vida, l’astrologia i l’astronomia havien estat com dos germanes, l’una puta i l’altra virtuosa, i es donava el cas que la primera havia hagut de mantenir sempre la segona. Seria allò del tribut que el vici ret a la virtut. En el meu cas, diria que la relació existent entre la meva dedicació laboral a l’ensenyament secundari i la recerca duta a terme en horari extralaboral hi presenta moltes semblances.

Aquesta empresa —ja que d’això es tracta, al capdavall— manté una distància (crítica i variable) amb la ciència normal, atès què no es concentra tant en la investigació al detall o especialitzada, en el si d’un paradigma ben determinat, com en la hibridació científica, en el bricolatge teòric basat en la (re)combinació creativa d’idees i materials procedents de diversos dominis científics, amb el propòsit de qüestionar simultàniament el sentit comú imperant en la soi disant sociolingüística així com la mateixa constitució de la disciplina i les seves paute s d’explicació de la realitat.

No m’atreviria a qualificar tal praxis de ciència revolucionària, en l’accepció kuhniana de la paraula, encara que potser podríem designar-la amb el rètol, provisional i més modest, de recerca revolucionada, sotmesa a un procés de qüestionament i renovació permanents del qual donen testimoni molt sovint, ni que sigui en un registre irònic i paradoxal, d’altres facetes de la meva obra creativa, com ara els aforismes de Submarins de butxaca, originats a partir de la temptativa de dur a terme una crítica del llenguatge per d’altres mitjans, més aptes a l'hora d’abastar una varietat de qüestions (hermenèutiques) que habitualment cauen fora de l’esfera específica de la sociologia del llenguatge. En un dels aforismes d’aquest llibre apunto cap a la necessària constitució d’un «[o]bjecte per a una sociolingüística transcendental: posar en valor el sentit dels discursos», operació que, en molts casos, equival sobretot a posar-ne en evidència els absurds i les inconseqüències. Tot plegat, desemboca en l’adopció d’una estratègia de recerca nòmada o extraterritorial, transdisciplinàriament orientada, que es pot il·lustrar mitjançant la metàfora del mirall ustori, que posseeix la propietat de reflectir els raigs calorífics —en el present cas, el coneixement— que incideixen paral·lelament al seu eix, fent-los convergir en un punt o focus. Es tracta, comptat i debatut, de contraposar a l’especialització dispersiva una mena d’enciclopedisme focal.

 

 

Lògicament, l’anterior opció epistemològica dota l’empresa d’un caient intel·lectual peculiar, atès que participa, en dosis variables segons els casos, de la recerca científica, el coneixement personal i l’expressió literària. S’hi combinen, doncs, com molt bé ha detectat Guillem Calaforra, una voluntat de veritat, una voluntat d’intervenció i una voluntat d’estil, que determinen la preferència per un gènere liminar com l’assaig, entès en el seu sentit més ampli, tocant per un extrem a l’escriptura acadèmica i per l’altre a la dicció esmolada de l’aforisme. Lluny de ser casual, l’elecció d’aquesta modalitat expressiva respon a l'afany d’una escriptura caracteritzada per una crítica permanent tant del llenguatge disciplinari com de la usura que hi exerceix la raó instrumental. L’aspiració última de tot plegat consisteix a defugir l’estretor de mires de l’especialista pel procediment de procurar no perdre mai de vista la responsabilitat pública de l’intel·lectual, que en aquest racó del món passa també, entre d’altres exigències, per contribuir a la creació d’un públic, en el sentit més intel·ligent, digne i rigorós de la paraula —que és un dels aspectes crucials de la construcció d’una comunitat lingüística.

Durant la presentació de Submarins de butxaca a Lleida, en abril del 2008, Amadeu Viana parlava d’un cert gust per la diferència significativa. Aquesta observació es pot fer també extensiva a la meva producció sobre sociologia del llenguatge, perquè no se sent gaire còmoda dins els formats estereotipats de l’article acadèmic ni es compromet amb els rituals disciplinaris de difusió del coneixement, en la mesura en què aquests opten, com a mètode per captar l’atenció de la comunitat científica, per la repetició compulsiva de les pròpies troballes. Per contra, la meva producció conjuga —o, almenys, així m’agradaria creure-ho— una escriptura adreçada a l’opinió pública, dins la qual s’inclouria també la millor part dels especialistes, amb una certa aspiració (molt literària) a la perdurabilitat que proporciona el llibre.

En relació amb la recerca, però també amb la creació —i, per damunt de tot, amb la recepció—, aquest designi es tradueix en l’exhibició d’un tempo propi, no subjecte a les modes en voga, capaç d’adquirir el seu sentit ple només en el marc d’una exploració en marxa que no pot permetre’s el luxe narcisista d’aturar-se, encara que haja de pagar el preu de ser titllada d’excèntrica o extemporània. Per aquest costat, la pràctica que tracto de descriure pot donar lloc, en ocasions, a situacions enutjoses, que evoquen en una dimensió ridícula alguns experiments sobre el fons i la figura dels psicòlegs de la Gestalt, on aquell que avança a contracorrent sembla retrocedir, en la mesura en què la majoria corre desesperadament cap a la rereguarda. És el que en un paper publicat en portuguès he anomenat la paradoxa del pioner.

 

Amb els amics Ernest Querol i Guillem Calaforra, durant la presentació a València de Del conflicye lingüístic a l'autogestió i Submarins de Butxaca (26 de maig del 2008)


Com és obvi, tot allò que té a veure amb la recepció d’una obra d’aquestes característiques resulta força problemàtic. La marginalitat creadora, si ho és de debò, presenta la doble servitud de ser alhora creadora i marginal. I no perquè no s’atingui als imperatius institucionals de la ciència tal com els va enunciar Robert K. Merton (universalisme, comunisme, desinterès i escepticisme organitzat), sinó perquè molt probablement —per paradoxal i estrafolària que aquesta conclusió pugui arribar a semblar— s’hi até d’una manera massa estricta, susceptible de posar en irònica evidència el joc d’interessos i els partits presos que llasten el desenvolupament normal de les disciplines autodenominades —ben problemàticament— «científiques». No debades, Michel Foucault apuntava a L’ordre du discours (1971) l’existència de tres mecanismes d’exclusió, en forma d’interdictes, que controlen l’accés al discurs: 1) el tabú de l’objecte (hom no té el dret de dir-ho tot), 2) el ritual de la circumstància (no es pot pre ndre la paraula en qualsevol circumstància), i 3) el dret, privilegiat o exclusiu, del parlant, que no es troba legitimat per comunicar qualsevol cosa. Quan examinem les condicions d’existència del tipus recerca que estic tractant de descriure a la llum dels requisits anteriors, se’ns evidencia de seguida que tal tipus de pràctica col·lisiona frontalment amb l’etologia disciplinàriament consagrada, perquè, d'una banda, posa al descobert els implícits, els criptotemes, que el sentit comú hi dóna per bons sense discussió; de l'altra, es troba exclosa de la major part de les ocasions ritualitzades d’enunciació (en forma congressos, taules rodones, col·laboracions en revistes, etc.); i, finalment, tant per la formació del personal que la du a terme —en el meu cas, producte d'una combinació d’autodidactisme i de «formació informal» (compte amb la paradoxa!) en el marc de l’aracilià Seminari de Sociologia de València— com per la seva habilitació professional —no sóc doctor (ni ganes!), ni m’he dedicat tampoc (tret d’un brevíssim període) a la docència universitària— s’aparta dels requeriments habituals.


 

Davant aquesta mostra de filologia protestant (Amadeu Viana dixit) o de sociolingüística iconoclasta, que no pot deixar de percebre com una ingerència o una intrusió —una impertinència, en suma— al fachidiot sempre li queda el recurs a la reacció primera (i primària) consistent a qualificar de « literària» una versió de la sociologia del llenguatge en què la reflexió teòrica prima sobre l’exhibició quantofrènica de dades. No se n ’adona (pobre!) que amb aquesta etiqueta, pretesament desqualificadora, no fa sinó revelar per contrast la vertadera naturalesa de la seva pràctica disciplinària, reduïda a la trista condició d'una sociolingüística illetrada, això és, analfabeta. De fet, molt sovint ni tan sols encerta a legitimar-se pel costat quantitatiu, perquè també «es pot ser obscurantista d'una manera sofisticada i matemàtica, quan les técniques s'apliquen a problemes espuris» (Jon Elster dixit). Sostinc, per contra, que «[t]ota [socio]lingüística digna d’aquest nom no pot sinó esdevenir també una cosmologia» (Submarins de butxaca, p. 75), o el que ve a ser el mateix, una contribució a l’univers, proteic i apassionant del pensament, sense cap mena de por a ser titllada de «filosofia» per part dels (pseudo)científics. En aquest sentit, no puc més que coincidir amb l'afirmació Eugenio Trías que «[e]l sociólogo "se ríe" con frecuencia de la filosofía. Ignora que esa risa es filosófica. Y que esconde muchas veces ese combinado de moralismo, prédica y constatación vulgar al que se llama, con frecuencia, sociología...».


 


 

Ací el meu currículum.



















 

 

 

Darrera actualització de dimecres, 27 de gener de 2016 21:23